The Waterboys: música espiritual

The Waterboys són un grup mític nascut al voltant d’un personatge inquiet, espiritual i aventurer, Mike Scott (Edimburg, Escòcia, 1948). De ben al·lot, a n’en Mike, ja l’atreia el món de la música, tenia un fanzine de música titulat “Jungleland” (una cançó de Bruce Springsteen) on entrevistava a grups com “The Clash” i “The Only Ones”.

A finals dels ’70 i principis dels ’80 tocava en una banda anomenada “Another Pretty Face”, i poc després en crea una de pròpia, “The Red and the Black”. Mike Scott va realitzar durant 1982 (sol o acompanyat de músics afins) una sèrie d’enregistraments que captaren l’atenció d’alguna discogràfica (Ensign), i alhora era membre d’una banda, “Funhouse”. Semblava que havia de publicar un primer disc en solitari, però sorprenentment, forma una nova banda, els “Waterboys”, nom escollit d’una cançó d’en Lou Reed, “The kids”, del mític disc “Berlin”.

En Mike trobà músics per mitjà d’anuncis en la premsa musical, com ara sol·licitant un guitarrista a qui li agradés n’Iggy Pop, i va respondre Karl Wallinger, que al final ocupà el lloc de pianista i segon membre visible dels Waterboys fins que va marxar al 1985 per a dedicar-se al seu projecte personal, “World Party” ( d’inquietuds artístiques i creatives semblats a Mike Scott emperò amb menys reconeixement mediàtic). Per altres vies, reclutà, a un altre músic genial, Anthony Thistlethwaite (saxo i mandolina) que l’acompanyà fins el 1991 i en alguna contribució posterior. A més, d’en Kevin Wilkinson (bateria), que l’acompanyà en els primers discs i que fa uns 10 anys morí. Sen se oblidar, el gran violinista Steve Wickham, a partir del disc “Fisherman’s blues”.

Les influències musicals són variades, però principalment es fixen en gent com Bob Dylan, George Harrison, Patty Smith, David Bowie, Van Morrison…

Mike Scott és un home amb tres grans passions: la música, la literatura i l’espiritualitat. La música, l’acabarà portant al front d’una banda carismàtica, la passió per la poesia i la prosa, el portarà a estudiar literatura anglesa i filosofia a la Universitat d’Edimburg (que finalment abandonarà per anar a Londres a abanderar una banda de rock), i l’espiritualitat, el portarà a tenir contactes amb la comunitat Fidhorn (comuna new age de caire ecològic fundada al 1965 en el nord-est d’Escòcia).

Aquestes tres grans passions s’ajuntaran totes (l’ésser humà no és una calaixera, més bé, una termomix) i ens donen les pistes que trobarem en les seves cançons: pop-rock clàssic (que amb el temps derivarà cap a un folk-country-gospel d’ascendència celta o cap a un rock contundent i enèrgic), lletres influenciades per autors de la talla de William Butler Yeats, Robert Burns, Walt Whitman i George MacDonald, i una aura d’aspiració i espiritualitat marca de la casa.

L’ÈPOCA DE LA BIG MUSIC (ELS ’80)

Al 1983 surt un primer single del grup “A girl called Johnny”, un tribut a Patti Smith, a la qual Mike va conèixer a Londres al 1978. Deu anys més tard, li prendrà el bateria Jay Dee Daugherty de la seva banda per endur-se’l als Waterboys. Segueix el primer disc del grup titulat simplement “Waterboys”(1983 Ensign Records). Amb temes pop-rock emmarats de new age “I will not follow” , “Gala”, i “The girl in the swing”. En alguns passatges del disc va contribuir el mític i “maleït” Nikki Sudden (fundador dels Swell Maps i The Jacobites, mort als 49 anys el 2006)

A l’any següent publiquen el segon disc “A Pagan Place” (1984 Ensign Records), on la cançó “The big music” servirà als crítics musicals per batejar les sonoritats que arriben d’aquests nouvinguts a l’escena musical. Sons ampul·losos, brillants i guardant les formes clàssiques de mestres com Bob Dylan o Van Morrison “Church not make with hands”, “Rags”, “A pagan place”. En la promoció d’aquest disc toquen amb gent com Pretenders i U2.

El següent disc, “This is the Sea” (1985 Chrysalis Records), és per a molts dels seus seguidors un disc emblemàtic, per a molts va ser el primer contacte amb ells. Amb la cançó “The whole of the moon” arriba l’èxit (arriben per dalt de les llistes angleses i nord-americanes) i un reconeixement dins la indústria amb el premi Ivor Novello (a la composició). Una cançó meravellosa, dinàmica, alegre, mig èpica i mig desenfada, de radiant melodia. La cançó és un tribut al llibre “conte d’hivern” de Mark Helprin (jo xerrava de les ales/ tu, simplement, volaves/jo me demanava, intuïa i vaig intentar-ho/ tu, simplement, ho sabies/jo vaig veure la lluna en quart creixent/ tu la lluna plena). El disc té altres cançons delicioses, és un disc per escoltar i tornar a escoltar, és un d’aquells que et fa connectar amb quelcom que no saps expressar, “Don't bang the drum” (co-escrita amb Karl Wallinger), “Medicine bow”, “Be my enemy”, “Pan within”, “This is the sea”... Si haguéssim d’escollir un únic disc del grup, segurament ens hauríem de decantar per “This is the Sea”. Un tractat de cançons melangioses, intrigants, poètiques, cauen en l’oient com la calitja que formen els núvols en les terres altes i humides del nord, ens traslladen a paratges imaginaris, a records d’adolescència i despertar de sentiments ajupats a la gola de l’estomac... amb crescendos impressionants i remolins d’èpica en majúscula.

Mike afirma que les influències musicals del disc són “Velvet Underground”, l ‘”Astral weeks” de Van Morrison i coses del compositor americà Steve Reich, i les influències literàries són Mark Helprin, C.S. Lewis i Jorge MacDonald.

L’ÈPOCA DE LA RAGGLE TAGGLE (FINALS ’80 I PRIMERS ’90)

El grup es posa en marxa per enregistrar el següent disc. L’enregistrament serà llarg, molt llarg, i es realitza a Irlanda (el que havia de ser una estància en Irlanda de setmanes es va perllongar en anys). L’aroma celta de tot el disc és deliciós, deixen l’èpica i el so simfònic dels discs anteriors i s’imbueixen de música tradicional irlandesa i escocesa, recitant històries tradicionals en una taverna plena de alcohol i rialles, deixant-se seduir per les muses amb cognoms celtes. Es va a cercar una sonoritat simple, natural i pura en contraposició als primers discs força simfònics, urbans i primmirats. En Mike estava pletòric, ple de confiança i dotat d’una inspiració desbordant, degut entre d’altres motius a l’èxit assolit amb “The whole of the moon”, composa al voltant de 100 cançons (moltes d’elles s’utilitzaran en treballs posteriors del grup i d’altres apareixeran en el 2001 en el disc “Too Close to Heaven”)

L’enregistrament es va perllongant en el temps, tant que quan decideixen canviar de l’estudi “Windmill” de Dublin al “Rinsend Road” varen necessitar llogar un camió per traslladar tot el material enregistrat. Passen tant de temps en aquells estudis, que el grup es fa molt amb la gent d’allà, tant, que Mike acabarà casant-se amb Irene Keough, la manager dels estudis. Al final, Scott porta la banda a Spiddal, a l’oest d’Irlanda, on hi creen un estudi d’enregistrament (Spiddal House). En total, les sessions d’enregistrament duraren 2 anys. El disc sorprèn els fans, molts esperaven la continuació de “This is the Sea”, per l’enorme influència que té el folk irlandès en quasi totes les cançons. És un disc que està emmidonat per les essències del folk i del blues des de Hank Williams passant per Woodrow Guthrie fins al Bob Dylan més acústic destil·lades amb la pròpia música tradicional de casa seva.

En el so del disc “Fisherman’s Blues” (1988 Chrysalis Records) és clau el violí de Steve Wickham (membre mític de la formació que havia treballat en el disc “War” d’U2 entre d’altres). Cançons tan emblemàtiques dels Waterboys com “Fisherman’s Blues”(Tant de bo, fos un pescador/desplomant-me en el mar/lluny de la terra seca i dels seus records amargs) “And a bang on the ear” i “Strange Boat” són d’aquest disc. El disc va fer que molta de gent del rock s’interessés per la música celta. Segurament el disc hauria de haver estat doble o triple (s’enregistraren infinitat de cançons) però sens dubte en Mike va perdre la perspectiva en algun moment d’aquest viatge des de les muntanyes verdes fins a les arrels.

Després de la gira tornen a Spiddal per afrontar un nou disc. És l’època del so anomenat “Raggle Taggle” (més folkie) degut al tema tradicional “The raggle taggle gypsy” que s’escolta a “Room to Roam”(1990 Chrysalis Records). De nou un disc exquisit pels qui els agrada el folk-pop amb aroma celta, les cançons que evoquen els estels contemplats en alta mar, les històries antigues d’amor enmig d’herba verda i humida, les cançons tradicionals acústiques i els violins i les mandolines. Una cançó d’amor de melangiosa mirada com els estels brillants d’aquells ulls i et demanes fins quan...“How long will i love you?, més cors sospirant amb algú “A man is in love”, melodies inflamades al vent “A life of sundays”.

L’ÈPOCA ROCK (PRIMERS ’90)

A partir d’aquí hi ha una escissió en el grup, ja que Scott vol retornar al pop-rock dels inicis i Wickham vol continuar amb el folk més tradicional. Al final, Wickham abandona el grup. Al 1991, curiosament, es torna a editar el single “The Whole of the Moon” i de nou estan en el punt de mira.

Els Waterboys retornen amb guitarres inflades i desgranant un rock amb dosis èpiques a “Dream Harder” (1993 Geffen Records) on abandonen deliberadament el món rural i camperol i s’enfilen en el rock més enèrgic que mai. Temes rock de guitarres “The new life”, “Suffer”, “Preparing to fly” . Però també hi ha cançons més típicament waterboys (èpica, atmosfera i lírica waterboy) com la genial “Glastonbury song”, i d’altres “The return of pan”, “Love and death” i “Good news”.

En aquest dies també surt el disc “The Secret Life Of The Waterboys '81-85” (1994) que recull peces inèdites de la primera etapa, l’anomenada “big music”.

L’ÈPOCA EN SOLITARI (MITJANS ’90)

Mike torna a la seva Escòcia natal, passa un any i mig en la Comunitat espiritual Fidhorn, on treballa a la cuina i als jardins, i on d’alguna manera es centra i dóna forma a una sèrie de cançons que veuran la llum en el primer disc en solitari de Mike Scott “Bring ‘em all in”(1995). Les cançons són més personals que mai, temes que fins aleshores només havia insinuat de manera indirecte: l’origen del seu dolor, del seu amor, de la seva ànsia. És un disc força acústic i de caire molt íntim i auster (apte per a devots i seguidors-adoradors dels Waterboys). El tema clau és "Long way to the light", destaquen altres peces com “Bring 'em all in”, "Mother cluny" o " What do You want me to do ", i la peculiar “Beatles reunion blues”. Toca a més de 40 concerts tot sol amb la seva guitarra. Si fins aleshores havia parlat sempre, d’aquest viatge que s’anomena vida, d’una manera semi oculta amb un llenguatge figuratiu i indirecte, ara ho fa sense disfresses i amb un llenguatge quotidià, s’exposa nu i vulnerable, i es sent millor que mai.

El disc “Still Burning” (1997) serà el segon àlbum en solitari i últim. Disc que continua en la línia iniciada amb “Bring ‘em all in” (en temes com “Personal” o “Everlasting arms”) però menys auster, tornen les grans pinzellades musicals, la barreja d’estils, l’ampul·lositat i la majestuositat en cançons com “Love anyway”, “Strawberry man”, “Questions”... Hi ha la preciosa balada “Open” al més pur estil Lennon de la cançó “Love”.

Se n’adona que aquests dos discs en solitari han tingut poca repercussió. El seu nom en solitari no genera massa vendes de discs. Per la qual cosa tornarà a emprar el nom de Waterboys per als successius treballs. De fet, els Waterboys, tret de la primera etapa, són el seu grup o millor dit són el seu alter ego.

L’ÈPOCA 2000

El nostre protagonista diu que va perdre la fe en el rock en el ’86 (època en que comença l’etapa “raggle taggle”) i no la recupera fins que va escoltar l’”Ok computer” dels Radioheads al ’97. Tornen amb un rock sofisticat i amb l’elegància que sempre ha caracteritzat a la banda, amb idees noves i formes noves tot sempre bevent d’unes fonts que semblen inesgotables. El treball “A Rock In The Weary Land" (2000 RCA Records) es presenta amb sonoritats més actuals (samplers) emperò una mica massa simfònic, on explora nous filons i efectes sonors. Desapareix el folk i es recreen ambientacions guitarreres i teclats insòlits. Exploren nous terrenys “Let it happen”, “Crown”, ”Dumbing down the world”. Destaquen “We are jonah” i “My love is the rock in the wearylLand”. Semblen irreconeixibles, però darrera els sons modernitzats (o almenys un intent, més o menys aconseguits, tot i que no sempre) són ells. També hi ha algun tema típicament waterboys “The wind in the wires” i “It’s all gone”. És un disc fosc, nocturn, urbà, valent i rock’and’roll.

De nou, un canvi de rumb, torna al grup Wickham (violinista) i es publica “Universal Hall” (2003 Puck Records) un treball que retorna als sons de “Room to Roam”i “Fisherman’s Blues” emperò més íntim i més espiritual. La portada és una fotografia del hall (preciós, per cert) de la pròpia comunitat Findhorn, a més a més, el disc va ser enregistrat en aquest mateix indret. És una mica el revelat del disc anterior, ara, el paratge és més lluminós, proper, casolà, rústic i folk. Un treball màgic on costa una mica entrar al principi però després és meditatiu, suau, circular i confortable. Ple d’iconografia religiosa i on l’ànima i l’essència de l’ésser es percep indubtablement, d’una sensibilitat exquisida. Mike s’ha referit a l’espiritualitat que cada ésser humà té implantada en la seva ànima, una guspira divina que ens fa part de Déu, formant un tot únic. Ha dit que no creu que la seva música reflecteixi un compromís espiritual, sinó més bé una activitat espiritual. Al cap i a la fi, Mike Scott és, en realitat, un cercador.

Cançons d’ascensió circular i penetrant “Silent fellowship”, “The dance at the crossroads”. Cançons suaus i tendres ”The christ in you” i “I've lived here before”. Cançons que són en realitat mantres “Every breath is yours” i “ Peace of Iona”

Surt el primer disc oficial en directe, “Karma to Burn” (2005 Puck Records) amb cançons extretes de les gires de 2003 i 2004 a Irlanda i Gran Bretanya. Es recullen temes de totes les èpoques, com no podia ser d’altre manera. És curiós com entren 4 cançons dels discs en solitari d’en Mike, de fet comença amb una d’elles, “Long way to the light”, també ho són “Open” , “My dark side” i “Bring ‘em all in” (tal vegada perquè molts seguidors se n’adonin que existeixen). A més de clàssics del grup com “Fisherman’s blues” i “The whole of the moon”, la superelèctrica “The pan within”, la majestàtica “Glatonbury song”. I dues versions “A song for the live” i “Come live with me” ( aquesta darrera de Felice and Boudleaux Bryant, cançó que ja era cara B en el disc “Fisherman’s blues”).

El darrer treball d’estudi fins ara es titula “Book of lightning” (2006 W14 Records). Melodies emmarades de folk amb actitud rock i de classe pop, es manté la qualitat romàntica i commovedora de les seves cançons de sempre (serà la veu d’en Mike, serà el seu poder embriagador, serà la llum que sempre ha després... qui sap). Tornen a fitxar amb un segell dels grans, W14 Music (el nou segell d’ Universal Music Group). El disc surt després de 25 anys que es formés el grup. Algunes cançons es remunten al filó de l’enregistrament de “Fisherman’s Blues”.

Temes redons com “Everyboy takes a tumble”. Una cançó que va començar a composar 20 anys abans i que al final s’ha completat “Nobody’s Baby Anymore”, d’influències de l’era més dylaniana “She tried to hold me”, amb força i contundència “She tried to hold me”. El disc recorda a les seves actuacions en directe, de fet la veu s’enregistrà mentre tota la banda tocava en directe a l’estudi (com ja s’havia fer en el mític blues del pescador i en el primer disc en solitari d’en Mike). En general és un disc una mica obscur i poc immediat, costa entrar-hi, retorna l’atmosfera de “ A Rock In The Weary Land” però més escorat al folk que no pas al rock.

En els Waterboys hi podem veure dues grans maneres de percebre la seva música, per una banda, treballs més escorats cap al folk: rústics, acústics, introvertits (“Universal Hall”, “Room to roam”, “This is the sea”, “Fisherman’s blues”, “Still burning”), i per una altra, treballs més rock: urbans, elèctrics i extravertits (“A Pagan Place”, “Dream Harder”, “A Rock In The Weary Land", “Book of lightning”)

Al 2008 surt un nou disc, “Kiss the wind”(2008), on es recullen rareses i temes en directe. Hi ha inèdits a partir del disc “Room to roam” fins el 2005. Versions en directe dels Rolling Stones “Wild horses” i de Bruce Springsteen “Independence day”, una versió musicada del poema “The stolen child” de WB Yeats, temes de pop brillant com “I´ve been in the storm for you” i d’altres més bucòlics com “Martin decent”.

A principis del 2009 ha sortit un single on posen música al poema “The passing of the shree”, del poeta irlandés J.M. Syngle, per a commemorar el centenari de la seva mort. En la cara B hi ha una nova cançó, “Vigilante”. El single només es pot aconseguir en format digital.

En definitiva han passat molts d’anys des de les primeres cançons d’en Mike, ara ja té més de seixanta anys, i per molts ja ha deixat les seves millors empremtes musicals en discs com “This is the Sea” o “Fisherman’s Blues”, però tot i així, i gràcies al seu caràcter inquiet i exuberant ens ha seguit entregant les seves cançons, els seus bocins particulars d’entendre l’existència quotidiana, la juxtaposició de diferents músiques (pop, folk americà, música celta, rock, soul, blues, psicodèlia...) que ens mostra que tenen més en comú del que semblen... en definitiva les seves grans passions (música, literatura i espiritualitat) ens fan pensar en les nostres grans o petites passions... Al final, del que es tracta és d’encomanar... I encomanar passió per alguna cosa... És quelcom a agrair.

Simó Reus

Videoclip Naufragi de Marcel Cranc

Naufragi és el títol de la cançó del primer videoclip del nou disc de Marcel Cranc. Ara és el seu nou treball per Primeros Pasitos.

Esclarecidos: classicisme d'avantguarda

Estam en el llunyà 1980, un de tants grups que sorgeixen amb l'explosió musical, cultural, "ideològica" i creativa del postfranquisme ("la Movida"), es diuen, en uns primers moments, "Guapito de Cara y los Esclarecidos". Poc després, ja es diran "Esclarecidos", nom molt més idoni pel tipus de sonoritats pels qual seran coneguts: cadències melòdiques, aroma classicista (pop, jazzie, bossa), so elegant, i per què no, una mica sofisticat.
En xerrar de grups que es conformen en els anys vuitanta i que perduraran en els norantes (els menys), i fins i tot, en els dos mil (amb coses a dir, poquets), se’m ve al cap, la dicotomia en què es classificaven els grups en aquells dies.
Bàsicament hi havia dos bàndols, per una banda, els innovadors, rupturistes, provocadors i transgressors (per entrende’ns, els “guais”, com eren Derribos Arias, Siniestro Total, Kaka de Luxe, Gutamato Ye-Ye, Los Nikis, Ejecutivos Agresivos, Aviador Dro, Polanki i el Ardor…) i d’altra, els anomenats “babosos”, més conservadors i tradicionals en les formes musicals, escorats cap a sonoritats més pop, i més defenestrats per certs sectors de la crítica i pels afeccionats a la música (Nacha Pop, Mamá, Los Secretos, La Mode, Mermelada, Pop-Decó/Paraiso, Los Modelos …) Els segons, acapararen molt més l’atenció del gran públic, i amb el pas del temps se’ls ha reconegut la seva important contribució… En fi, qui no té gravat en la memòria cançons com “La chica de ayer”, “Déjame”, “Para ti” o “Bailando”.
A banda de qualsevol enfrontament o rivalitat entre ambdós bàndols que d’alguna manera es va intentar vendre, els grups i cançons interessants despuntaren, amb més o menys reconeixement popular, en bandes com Alaska y los Pegamoides, Radio Futura, Gabinete Caligari, Loquillo, Los Pistones, Alaska y Dinarama, Golpes Bajos, Rubi y los Casinos, Kiki d’Aki, Décima Víctima, Farmacia de Guardia, Los Bólidos, Farenheit 451, Los Zombies, Las Chinas, Tótem, Alphaville …
No se sap molt bé perquè, però els “babosos” amb el temps es feren molt populars, i els més “autèntics” s’anaren quedant pel camí… Tal vegada, un cop passada l’explosió de colors i disbauxes, els sons més clàssics i continuistes els ajudaren a travessar llargs períodes de temps sense quedar del tot obsolets.

Esclarecidos a la Plaça de Toros d'Alcudia

En el cas d’ “Esclarecidos”, que d’alguna manera, tenien un peu en cada bàndol… la cosa anà de la següent manera… És un plaer escriure al voltant d’un dels millors grups, al menys, un dels més elegants i personals, sorgits en els darrers vint-i-set anys.
Tot i estar entre els més avantguardistes i “nuevaoleros” del Madrid del 1981 els “Esclarecidos” mai apareixen entre els grups destacats (pel factors que siguin, no necessàriament els musicals) de l’època de “la Movida”… Curiosament, contaven en aquells dies amb bona part dels ingredients que caracteritzava a bona part del grups de “la Movida”: estètica postmoderna; amb colors llampants i pentinats agosarats (tot i que no semblen una tribu de sioux de carnestoltes com Alaska y los Pegamoides); cançons cantades en castellà de cultura urbana; dosis d’ hedonisme; escapisme i àcida ironia, a més, no tocaven massa malament… Cosa que no era el comú denominador de l’època (tret de Los Secretos, Nacha Pop i algun que altra), i a més a més, eren de Madrid.
A ells, se’ls va etiquetar en un altre apartat, o al menys, se’ls recorda (tot i que no gaire) per altres coses, com a un grup amb estil i elegant, amb cert posat seriós i madur…I per cert sector d’afeccionats com a, simplement, un grup per a “pijos-progres”. I ells, no poques vegades, intentaren sortir d’aquests patrons que no es corresponien del tot amb el seu tarannà.
El grup ho formen un grapat de personatge una mica curiosos, com ara tres arquitectes i un economista, un matrimoni, i una parella de germans.
Als inicis són Cristina Lliso (veu), Alfonso Pérez (bateria i lletres), Nacho Lliso (saxofon), Coyan Manzano (baix) i Fernando Mata (guitarra). Degut al fet que cap segell discogràfic s’interesa per ells, deixeden crear un segell propi amb gent del grup “Décima Víctima”. El segell es diu “Grabaciones Accidentales S.A.” (G.A.S.A) i arribarà, amb el temps, a ser el segell de capital espanyol amb més força durant bona part dels anys noranta. La primera referència de GASA serà un single dels “Décima Víctima”, la segona ja serà el seu primer single “Música para convenios colectivos” (1982). Poc després, dos singles de noms estranys “Pánico en la convención de farmacéuticos” i “El silencio de los cisnes”.
A l’any següent publiquen el seu primer mini-lp “Esclarecidos”(1983) de 7 temes. Produït per Paco Trinidad, que més envant entrarà a formar part del grup. Són cançons molt “nuevaoleres”, de ritmes sincopats, melodies ràpides, lletres simplistes i avantguardistes. Destaquen cançons com “Los elefantes”, “Manila girls” i “Emoción en el canódromo”.
El fet de no dependre per viure de la música farà que facin les coses lentament i quan realment els hi vengui de gus. Això farà que es desmarquin molt aviat de les corrents musicals del moment… Tot i que en el primer disc, “Esclarecidos2” (1985), produït per Paco Trinidad, encara es noten força les influències new wave que miren de reüll a Talking Heads, Elvis Costello i Blondie. La elegància de “Recorrerá su piel”, “Miles, Miles, Miles” (homenatje a Miles Davis) i “En plan velas”. Nuevaoleros com “Pipeline”, “Milu”, “Bajo la nieve”. Rock’and’roll de “Saxofón night club”. Sons de salsa i mambo “El dormía en un fotomatón”. El classicisme de “Dos españolas solas” i “Los pies fríos”. I una de les seves primeres grans cançons, “Arponera” (“yo quiero ser arponera/ y pescar tus pensamientos”), on s’inicien en les balades d’arquitectura pop majestuosa, de bellesa clàssica, de màgia emotiva i íntima, que serà el seu tret distintiu.
Si bé, en el grup es poden fer les coses com es vulguin i quan es vulgui, i si no hi ha resposta del públic, tan se val, en el segell la cosa és diferent. Així, en publicar el primer disc del “Derribos Arribas” es fan més còpies de les que la mesura disposava, juntament amb la bancarrota de la seva distribuïdora, fa que GASA estigui a punt de desaparèixer. El segell és renova, ja no serà una comuna, sinó una empresa discogràfica, que lluitarà per mantenir-se en la seva activitat i per generar uns determinats rendiments econòmics amb totes les servituds i limitacions que això comporta.

Cristina Lliso cantant pel públic mallorquí

En “Por Amor al Comercio” (1987), el tercer disc, també produït per Paco Trinidad, ja perfilen un estil molt propi i personal. Tocs jazzies “Señorita, por favor” i “Unas congas y un café”, però amb sons encara nuevaoleros com “Camina deprisa” i “Apostar” (cançó que té un clip força kitsch). Temes genials com “Un agujero en el cielo” (“nunca vuelvas a pensar/ que lo nuestro no tiene solución”), “Los buitres” ("yo sé lo que es una casa vacía en días como hoy,/ beber sola y tener ganas de llorar/ yo sé lo que es una canción triste en días como hoy,/ pasear sola y no tener dónde mirar"). I una de les seves millors cançons, “Por amor al comercio” amb una lletra d’amor deliciosa i allunyada de clissés i una interpretació que és capaç de capbussar-te molt endins. Paco Trinidad entrà a formar part del grup. Una curiositat és que en aquest disc surt en portada una foto de la cantant, Cristina Lliso, cosa que no passà ni passarà en els altres discs, normalment ocupen l’espai dibuixos o il·lustracions. En la reedició en Cd hi ha dues cançons més ( cares b) que són “El periódico” i “Estás acabado”.
En el següent treball, “De Espaldas a Ti” (1989), produït per Gonzalo Lasheras, s’instal·len en un classicisme envejable. Melodies reposades, suaus, càlides, plàcides, de vellut. Temes plàcids i reposats com “Dos sorpresas”, “¿Por qué?”, “Las hormigas” on parlen del món de la música (“No tengo ningún interés en pasar a la leyenda/ ni en morder las flores mientras hago el amor/ No tengo ningún interés en oír cómo hablan de mí /sólo quiero hacer una excursión a tu corazón”). Aromes de mestissatge i arrels “La abundancia” i “Muérdeme la espalda”. Melodies exquisides “Una sorpresa”, “El club de los inocentes” i “Cita en Igueldo” (dedicada a Donosti).
Surten del grup Paco Trinidad (productor i multi instrumentista) i Alfonso Pérez (bateria i marit de Cristina Lliso) que deixa la bateria, tot i que continuarà firmant les lletres de les cançons per dedicar-se de ple a dirigir GASA.
Fins el 1992 no surt, “Rojo”(1992), produït per Gonzalo Lasheras de nou, que seria una continuació dels dos discs anteriors. Amb un to encara més marcat de tarda de fred auna càlida habitació, de cafè a glopets i records emotius a un àlbum de fotos imaginari, de postal de tardor des de Suïssa. Música elegant i sofisticada “La cena”, “El tren azul”, “Noche de hiedra”, “Soledad ,“La historia del que se fue”(“dímelo despacio/ dímelo al oído/cuál es la más curva/ de todas las rectas”). La cançó que sobresurt es “No hay nada como tu (soberbia)” (“si te quieres ir/ yo no se que haré/ me cendaré el corazón/ espero que el parador no cierre los invierno”). En la darrera cançó, “Todos mienten”, fan molt de soroll, és una manera de dir, mirau que també sabem fer quelcom més que cadències sofisticades i melangioses, tu. Surt del grup un dels fundadors Fernando Mata (guitarra) que poc després moriria.
Surt un recopilatori dels primers 12 anys del grup, “Un agujero en el cielo” (1993), on hi ha una versió de “A flúor” del “Derribos Arias” que va sortir en un disc recopilatori en ajuda del seu carismàtic cantant, Poch, que patia una greu malaltia. Una deliciosa versió de “Heaven” dels Talking Heads, anomenada “Cielo” que, a més d’un ens va enganxar a “Esclarecidos”. I es recupera un tema de la seva primera maqueta, “Los papeles”. El disc el dediquen al primer Esclarecido (Fernando Mata).
No podria afirmar quantes vegades els Esclarecidos van tocar per Mallorca (segurament molt poques, no es caracteritzaven precisament per fer concerts, de fet, tocaven molt poc en directe), el cas és que a la gira de presentació de Dragón Negro, els vaig veure actuar a Alcúdia, fent de grup teloner, en fi, facturant un directe imponent, amb músics deliciosos i una musicalitat, humilitat i poesia molt poc freqüents en els escenaris de per aquí.
Dragon Negro (1994), penúltim episodi, a la fi produït per seu gran amic Suso Saiz que és considerat un esclarecido més, podria considerar-se la seva obra més rodona, màgica, íntegra, especial, si no vas alerta i l’escoltes amb els ulls clucs t’acarona suaument. Tal vegada, sols es podria retreure una producció una mica excessiva i alguns arranjaments (percussions, teclats, solos de guitarra) que amb el pas del temps denoten en excés la data del seu enregistrament.
Les lletres són aparentment senzilles, com sempre, però arriben a fotografiar les petites quotidianitats, les grans preguntes, les tribulacions de cors enredats, la solitud, la finitud, l’amor amb una precisió i enquadre en blanc i negre que escarrufen. “Poemas 19 y 27” musicalment un homenatge als Beatles del Stg Pepper’s. “La mala rosa” de nou amb lletra del músic maleït Javier P. Corcobado, una balada al voltant d’una femme fatale. Temes deliciosos de cadències típicament esclarecidos: “No quiero” (“tengo un ruido en la cabeza/que no me deja escuchar/ otra cosa que no seas tú/ y es que no quiero cambiar no puedo/ no quiero ser otra frase más”); “El detalle” (“me gusta huir de la cotidiano/ sentir que nunca vas a cambiar/ en un hotel provisional); “Hay” (hay torpes que se estafan/ a sí mismos mientras creen/ que te engañan a ti”); “Y subimos” (“y seguimos bajando a la cueva/ con la ilusión de encontrar/ un lago blanco”); “Arriba y abajo” (“el otro día estuve abajo/ y realmente no es tan malo/ el otro día estuve arriba/ y realmente no es tan bueno”). Temes originals i diferents “La postal”, “Ciento diez veces once”, “Instru-mental”. Acaben amb “Avestruz” amb aire jazzy i nuevaola (“tu eres mi tormenta/ de otoño, verano, que más da/ tu crees que estoy en una nube/ y que parezco un avestruz / esperas que yo baje / y yo no espero nada / las nubes nunca paran”)
En el darrer disc, “La fuerza de los débiles” (1996), produït per Suso Saíz, el grup dóna un cop de timó i canvien força el so del grup. Recullen les influències de les corrents internacionals del moment que van des de l’anomenat trip-hop que arriba via Bristol (Portishead, Massive Attack, Tricky), el post-rock americà (Tortoise, Lamchop) i l’electrònica moderna de gent com Everything But the Girl o Björk. Aposten per vestir amb roba actual la seva particular forma de caminar en la música.
És un disc irregular. Molt allunyat del seu classicisme pop, tret de temes com “Estoy esperando a mi amor”, “El sabor de su aire” o “En algún desierto”. Es tracta d’un treball que necessita de més de dues voltes per captar-te l’atenció. “Muertos” i “Plaza Callao” recorda a les cadències cinematogràfiques dels Portisheads vestits per a una gala de mitjanit. “En medio del reriro” és pop experimental. “Atándome” versió de “I´ll come running” del rei de la música ambiental Brian Eno del 1975. Brillants com “Un instante” (“déjame tenerte un instante / que escriba un libro en un segundo / o que mientras cierres los ojos / te diga mil veces te quiero”).
En qualsevol cas, no és un disc fàcil i sincerament és el disc del grup que menys he escoltat. En ocasions si no fos per la veu de Cristina Lliso es fa difícil sabre que són ells.
Al 1997 el grup dóna per finiquitat el projecte inaugurat en l’explosiu Madrid dels vuitanta amb un doble cd de remescles electròniques de les cançons que formen part del seu últim disc “La fuerza de los débiles”. El treball és titula “5658” (1997) que fou el número de dies que transcorregueren des del primer concert fins al darrer. Les remescles corren a càrrec de gent com Fangoria, Dj Pez, Vanguard, Corcobado… Convertint les seves cançons en sonoritats del moment: drum´n´bass, techno-house, acid jazz, eurobeat…
Podem dir que el cercle es tanca. Aquell mateix grup que el 1980 forma part de la música del moment i contribueix junt amb d’altres al seu naixement i eclosió, al 1997 (17 anys després) continua amb la mateixa filosofia, apostant pel present i absorbent, gaudint i transmetent vida, passió i entusiasme…
Incomprensiblement no arribaren mai al gran públic, i quan s’acostaren a les tendències més actuals foren incompresos inclòs pels seus seguidors habituals. Segurament algun dia se’ls reconeixerà com caldria i es farà evident la seva importància en el pop més llustrós, personal, creatiu i sensible d’aquestes contrades.
Al 1998 es posa en funcionament un nou projecte anomenat simplement “Lliso”, és un duet format per Cristina Lliso i Suso Saíz. Les sonoritats de “La fuerza de los débiles” continuen en aquest projecte però remarcant la tendència transgressora, agosarada e innovadora. No hi queden restes dels Esclarecidos clàssics. Hi ha rock modernista, loops i sampletjats, i molta imaginació en la composició o descomposició de les cançons. El projecte passà força desapercebut com bona part de la seva discografia en l’actualitat.



Simó Reus
Fotos Pep Ramis

PSYCHEDELICS FURS. AQUELLS MERAVELLOSOS VUITANTES

Dissabte dia 21 de juny, cap a les 9 del vespre, es deixaren caure per la zona de la sang de Palma bona part dels seguidors de la música pop de finals dels 80 i principis dels 90 de l’illa per veure per primera vegada als “Psychedelics Furs” en directe. El lloc escollit per la promotora Fonart, que d’ençà uns anys ens porta a casa grups independents nacionals i internacional d’enorme qualitat i bagatge, va ser l’elegant pati de la Misericòrdia.
El primer que cridava l’atenció en relació al públic que es presentà a la ineludible cita, per tot amant dels sons “vuitantes”, era la mitjana d’edat, superior als trenta anys i pujant. Pràcticament no hi havia jovenalla. La qual cosa, ens pot venir a dir dues coses. Primera, que ja tenim una edat, o al menys, una certa edat (cosa que ja sabíem). Segona, que la joventut pròpiament dita, una, o bé, no coneixen els grups cabdals de l’anomenada època daurada del pop britànic dels primers ’80 (Smiths, Housemartins, Cure, Aztec Camera, Siouxie and the Banshees, Echo and the Bunnymen, New Order …) O bé, no es gasten 20 € per veure’ls tot que n’hagin sentit a parlar.
Els “Psycheledics Furs” es formen a Londres l’any 1977 al voltant de dos germans (Richard i Tim Butler). Recullen l’urgència del punk, el nihilisme del post-punk, l’arquitectura compositora del glam i les bombolles de la psicodèlia dels seixanta. Al principi, se’ls agermanarà amb els sons sinistres dels primers vuitantes, vora bandes amb pintallavis i estètica de cementiri com The Cure, Siouxie and The Banshees, Joy Division o Bauhaus. Una estètica visual més impostada que creïble envaeix la moda musical britànica, i per extensió a la resta del món, del 80 fins al 83.
En seu primer disc “Psychedelics Furs“ (1980), ja en una multinacional (CBS), és obscur, melodramàtic i hieràtic de pinzellades psicodèliques i deutor del primer David Bowie. Produït per Steve Lillywhite (famòs productor dels primers discs d’U2). Amb temes postpunk com “Fall”, “Pulse”, “Flowers”. Cançons obscures com “Susan’s strangre”, “Soap commercial”, “Wedding song”, “India”. I temés melòdics com “We love you”, “Sister europe”, “Imitation of crist”. Obté una repercussió immediata en la premsa i el públic del seu país.
A Espanya els receptors nacionals d’aquests sons que comencen a arribar d’Anglaterra seran els primers Radio Futura, Alaska y los Pegamoides, Parálisis Permanente…. Però poc després, els “Psychedelic” es decantaran per un pop més estàndard, vestit amb sons de l’època, de cadències rítmiques, d’èpica romàntica controlada, de flirtejos amb l’electrònica i d’elegància i posat impol·lut… tot i que mantenint l’atmosfera misteriosa i màgica dels principis.
Els segon treball discogràfic “Talk,Talk,Talk” (1981), és un disc de colors pop i de sabors additius. Tal vegada, la seva millor obra, amb temes con “All or nothing”, “Mr. Jones” i “No tears”, el grup envaeix les ràdios americanes amb “Pretty in Pink”, cançó que inspiraria al director de cine John Hughes per a fer un film del mateix nom al 1986.
Segueix el disc Forever Now (1982) on consoliden el seu so característic: cançó ampul·losa amplificada en teclats, guitarra imaginativa, saxó prominent i efectista, melodies encertades, obscuritat i lluentor, ràbia expressada amb intel·ligència. Destaquen temes com “Love my way”, “President gas”, “Forever now” i “Run and run”.
Un dels seus treball més aplaudits és “Mirror Moves” (1986) que compta amb una producció de l’època destinada a les llistes d’èxit (no de bades està produït per un del productors més sol·licitats dels anys 80 Keith Forsey- Simple Minds, Billy Idol-). Una cara A impressionant amb temes que es tornarien clàssics del grup: “The ghost in you”, “Heaven” i “Heartbeat”. I una cara B amb temes convincents com “My time”, “Alice’s house” i “High wire days”.
A l’any següent, surt “Midnight to midnight” (1987), un àlbum continuista del predecessor, si bé, amb temes menys redons i aconseguits. Amb una portada a la frontera de “l’hortera” o l’acceptable. Tot i així, hi ha cançons imponents com “Heartbreak beat” i “Angels don’t cry”, i altres perles com ara “All of the law”.
Assoleixen bones crítiques per part d’una premsa entusiasta i alhora gaudeixen d’un nombre considerable de seguidors. A Espanya tenen tan èxit com al seu propi país, i a principis dels vuitanta els “Psychedelics” compten a Espanya amb més seguidors que els propis “The Cure” (hi ha el mític concert a Barcelona de l’any 1987 on s’esgotaren les entrades que ho corroboren). I als EE.UU., el mercat més difícil per a las bandes angleses, els obre les portes… Podríem dir que és un cas insòlit on una banda anglesa és més ben considerada i compta amb més seguidors als EE.UU. que no pas en Anglaterra.
Després vendrà una època on la seva música no gaudeix del mateix status, tan de crítica com de seguidors, seran el final de la dècada dels 80 i el principi dels 90. Publiquen dos disc una mica irregulars ”Book of Days”(1989) i “World Outside” (1991).
”Book of Days” produït per David M. Allen. Un disc menys inspirat. Però amb una atmosfera molt propera a grups com The Cure, especialment en cançons com “Book of days” i “Parade”, i en general creen una densitat ambiental molt interessant i atractiva “Should god forget” i “House”. Hi ha una balada màgica “Torch”. Però també temes menors “Entertain me” i “I don’t mine”.
“World Outside” és un disc molt digne, produït pel genial Stephen Street (Smiths, New Order, Lloyd Cole, Stephen Duffy, Blur, Cranberries…) Tot i no ser “Mirror moves”, és un àlbum de cançons fantàstiques i tan meloses com “I get a room”, “Sometimes”, “There’s a world”, i temes amb força i lluentor com “In my head”, “Valentine”, “Until she comes”.
Els seus darrers discs agradaran a els seguidors de grups com Ride, Chaperhouse, My Bloody Valentine, Cure, Slowdive… sonen més melangiosos que en els vuitanta perquè han abandonat la base rítmica tan marcada, també han arraconat el protagonisme del saxo… Creen paisatges forestals de tardor i de capvespres en habitacions de hotels rememorant en flash-back episodis emocionals.
El grup es dissolt. Pressions internes, pressions externes, i una mica cansats de no assolir (ni d’enfora) el reconeixement del que gaudirem en el passat. Els germans Butler inicien un nou projecte, “Love Split Love”, en una recerca cap a la modernitat i les sonoritats del moment que els revifin de vell nou cap a l’avantguarda musical. Publiquen dos treball “Love Spit Love” (1994) i “Trysome Eatone “(1997). Però irrefutablement, el seu moment ja havia passat, i inicien una travessia pel desert que els durà a 2001 a reflotar el vaixell “Psychedelic Furs“ per iniciar gires arreu del món on testimoniar la seva condició de grup de culte.
Publiquen en el 2001 un disc en directe ”Beautiful Chaos”, que inclou una sola nova cançó “Alive”. Tenen un nou èxit fent una versió dels Smiths (un altra banda de culte dels 80) de “How soon in now” que apareix a la capçalera d’ una sèrie americana estrenada a España amb el títol d’ “Embrujadas”. Al 2006 Richard Butler publica un disc en solitari. I aquest 2008 ens han visitat.
A l’escenari pujaren els germans Richard Butler (1956, vocalista) i Tim Butler (1958, baixista), acompanyats per la guitarra per un altra dels membres originals, John Aston (1957, guitarra), pel qui sembla que no passa el temps. Endemés, d’un mestre en el saxofon, Mars Williams, (en la banda des de “Mirror Moves”) que fou l’ànima del concert juntament amb l’entusiasme i l’alegria d’un Richard Burler per sempre jove dalt l’escenari. A més, d’un bateria i un teclista força efectius.
Fou un recital de la major part dels seus èxits dels vuitantes…”President Gas”, “Heaven”, “Love my way”, “Ghost in you” ,”Pretty in Pink”, “Imitiation of Christ”. Obviaren pràcticament els seus dos darrers discs editats a principis dels ´90, “Book of Days” i “Outside World”. I acabaren amb els bises “Forever Now”, “Heartbreak beat”, “Sister Europe” i “Dumb Waiter”.
Un concert esplèndid…Una gran banda que demostra que encara es mantenen en forma com les seves genials cançons dels anys vuitanta, tot i que amb alguna que altra incògnita com ara… Per què no fan cançons noves, per què no toquen cançons dels darrers discs del grup, i del projecte “Love Split Love” que se n’ha fet… En qualsevol cas quedà contestada la pregunta de si es possible envellir amb gràcia… La resposta… Demanar-ho a algun amic vostre de més de trenta anys que encara guarda els discs de vinil dels “Psychedelics Furs” en algun prestatge i dissabte passat anar a veure’ls.

Simó Reus

Agenda

Juliol
5 - LA BUSQUEDA - Waiting for Waits - Muro, 22:30h.
8 - HOODOO GURUS - Pollença, 22:30h.
10 - STERLIN - Plaça de l'artesania, Palma, 21:30h.
15 - DAWN LANDES - Waiting for Waits - CC Sa Nostra, Palma, 20h.
18 - MARCEL CRANC - Es Baluard, Palma, 22h.
24 - LONELY DRIFTER KAREN - Ses Voltes, Palma, 20h.
26 - RICHARD HAWLEY - Waiting for Waits - Castell de Bellver, 22h.
31 - JACQUES CASANOVA & THE DANDYS - CC Sa Nostra, Palma, 21h.

Agost
1 - MARCEL CRANC - Clastra Son Tugores, Alaró 22h.
2 - JACQUES CASANOVA & THE DANDYS - Sa Congregació, Sa Pobla, 21h.
21 - MARCEL CRANC + MAZONI - Ses Voltes, Palma.

Septembre
3 - JEFF TWEEDY - Auditorium, Palma, 22h.

65 hores de feina, manco música

Si la iniciativa de la Unió Europea de posibilitar la jornada laboral de 65 hores setmanals arriba a bon fi (dels exprimidors capitalistes s'enten) perdrem tota la música que fa la gent quan surt de les seves feines. Quin temps tendrà la gent en sortir de la feina a part de dormir per arribar un poc descansat el dia següent a una nova jornada laboral eterna?
Molts dels grups que ens agraden a April Eyes no es dediquen professionalment a la música, per tant podem temer perdre moltes cançons amb la pólitica neocon de Europa.
La música a de tornar ser altmanent política.

L'èxit abans de pujar a l'escenari

La sensació que un tenia quan esperava als voltants del Teatre d'Artà, el passat 24 de maig, era que Cocorosie ja havien fet un d'aquests concerts gloriosos, una nit per a la història, i sincerament aquesta sensació no em predisposava positivament per disfrutar de les germanes Casady, tot i que he disfrutat molt dels seus dos primers discs.
Les entrades esgotades, i fins i tot venudes places d'escala. La performance de transformació perruquera ja marcava el terreny i el públic que havia arribat fins Artà.
El públic va estar tot el concert encantat però un servidor a partir de la quarta cançó es va començar a cansar de l'omnipresent home de la boca caixa de ritmes. Hom esperava un concert més intim, amb més caxarros i menys bocarritmes que tapava les veus de les Casady.
De vergonya ja em va pareixer el moment Youtube, el grup deixa sol l'home bocarritmes i durant un bon grapat de minuts va fer al·lucinar a la inmensa majoria d'un públic que arriba a enbogir amb les seves interpretacions.
I a la sortida del concert la meva sensació inicial era corraborada per un públic entusiesmat que sortia comentant un concert genial.
Igual al darrer disc Cocorosie han virat la seva manera de veure la música i el que s'havia equivocat de lloc era jo. Una llastima, per mi el concert de l'any es converti en la gran decepció de l'any.
Richard Hawley serà més previsible, però segur que tambè molt més disfrutable, així que jo també tenc una aposta de concert de l'any abans de començar.

Pep Ramis