Dissabte dia 21 de juny, cap a les 9 del vespre, es deixaren caure per la zona de la sang de Palma bona part dels seguidors de la música pop de finals dels 80 i principis dels 90 de l’illa per veure per primera vegada als “Psychedelics Furs” en directe. El lloc escollit per la promotora Fonart, que d’ençà uns anys ens porta a casa grups independents nacionals i internacional d’enorme qualitat i bagatge, va ser l’elegant pati de la Misericòrdia.
El primer que cridava l’atenció en relació al públic que es presentà a la ineludible cita, per tot amant dels sons “vuitantes”, era la mitjana d’edat, superior als trenta anys i pujant. Pràcticament no hi havia jovenalla. La qual cosa, ens pot venir a dir dues coses. Primera, que ja tenim una edat, o al menys, una certa edat (cosa que ja sabíem). Segona, que la joventut pròpiament dita, una, o bé, no coneixen els grups cabdals de l’anomenada època daurada del pop britànic dels primers ’80 (Smiths, Housemartins, Cure, Aztec Camera, Siouxie and the Banshees, Echo and the Bunnymen, New Order …) O bé, no es gasten 20 € per veure’ls tot que n’hagin sentit a parlar.
Els “Psycheledics Furs” es formen a Londres l’any 1977 al voltant de dos germans (Richard i Tim Butler). Recullen l’urgència del punk, el nihilisme del post-punk, l’arquitectura compositora del glam i les bombolles de la psicodèlia dels seixanta. Al principi, se’ls agermanarà amb els sons sinistres dels primers vuitantes, vora bandes amb pintallavis i estètica de cementiri com The Cure, Siouxie and The Banshees, Joy Division o Bauhaus. Una estètica visual més impostada que creïble envaeix la moda musical britànica, i per extensió a la resta del món, del 80 fins al 83.
En seu primer disc “Psychedelics Furs“ (1980), ja en una multinacional (CBS), és obscur, melodramàtic i hieràtic de pinzellades psicodèliques i deutor del primer David Bowie. Produït per Steve Lillywhite (famòs productor dels primers discs d’U2). Amb temes postpunk com “Fall”, “Pulse”, “Flowers”. Cançons obscures com “Susan’s strangre”, “Soap commercial”, “Wedding song”, “India”. I temés melòdics com “We love you”, “Sister europe”, “Imitation of crist”. Obté una repercussió immediata en la premsa i el públic del seu país.
A Espanya els receptors nacionals d’aquests sons que comencen a arribar d’Anglaterra seran els primers Radio Futura, Alaska y los Pegamoides, Parálisis Permanente…. Però poc després, els “Psychedelic” es decantaran per un pop més estàndard, vestit amb sons de l’època, de cadències rítmiques, d’èpica romàntica controlada, de flirtejos amb l’electrònica i d’elegància i posat impol·lut… tot i que mantenint l’atmosfera misteriosa i màgica dels principis.
Els segon treball discogràfic “Talk,Talk,Talk” (1981), és un disc de colors pop i de sabors additius. Tal vegada, la seva millor obra, amb temes con “All or nothing”, “Mr. Jones” i “No tears”, el grup envaeix les ràdios americanes amb “Pretty in Pink”, cançó que inspiraria al director de cine John Hughes per a fer un film del mateix nom al 1986.
Segueix el disc Forever Now (1982) on consoliden el seu so característic: cançó ampul·losa amplificada en teclats, guitarra imaginativa, saxó prominent i efectista, melodies encertades, obscuritat i lluentor, ràbia expressada amb intel·ligència. Destaquen temes com “Love my way”, “President gas”, “Forever now” i “Run and run”.
Un dels seus treball més aplaudits és “Mirror Moves” (1986) que compta amb una producció de l’època destinada a les llistes d’èxit (no de bades està produït per un del productors més sol·licitats dels anys 80 Keith Forsey- Simple Minds, Billy Idol-). Una cara A impressionant amb temes que es tornarien clàssics del grup: “The ghost in you”, “Heaven” i “Heartbeat”. I una cara B amb temes convincents com “My time”, “Alice’s house” i “High wire days”.
A l’any següent, surt “Midnight to midnight” (1987), un àlbum continuista del predecessor, si bé, amb temes menys redons i aconseguits. Amb una portada a la frontera de “l’hortera” o l’acceptable. Tot i així, hi ha cançons imponents com “Heartbreak beat” i “Angels don’t cry”, i altres perles com ara “All of the law”.
Assoleixen bones crítiques per part d’una premsa entusiasta i alhora gaudeixen d’un nombre considerable de seguidors. A Espanya tenen tan èxit com al seu propi país, i a principis dels vuitanta els “Psychedelics” compten a Espanya amb més seguidors que els propis “The Cure” (hi ha el mític concert a Barcelona de l’any 1987 on s’esgotaren les entrades que ho corroboren). I als EE.UU., el mercat més difícil per a las bandes angleses, els obre les portes… Podríem dir que és un cas insòlit on una banda anglesa és més ben considerada i compta amb més seguidors als EE.UU. que no pas en Anglaterra.
Després vendrà una època on la seva música no gaudeix del mateix status, tan de crítica com de seguidors, seran el final de la dècada dels 80 i el principi dels 90. Publiquen dos disc una mica irregulars ”Book of Days”(1989) i “World Outside” (1991).
”Book of Days” produït per David M. Allen. Un disc menys inspirat. Però amb una atmosfera molt propera a grups com The Cure, especialment en cançons com “Book of days” i “Parade”, i en general creen una densitat ambiental molt interessant i atractiva “Should god forget” i “House”. Hi ha una balada màgica “Torch”. Però també temes menors “Entertain me” i “I don’t mine”.
“World Outside” és un disc molt digne, produït pel genial Stephen Street (Smiths, New Order, Lloyd Cole, Stephen Duffy, Blur, Cranberries…) Tot i no ser “Mirror moves”, és un àlbum de cançons fantàstiques i tan meloses com “I get a room”, “Sometimes”, “There’s a world”, i temes amb força i lluentor com “In my head”, “Valentine”, “Until she comes”.
Els seus darrers discs agradaran a els seguidors de grups com Ride, Chaperhouse, My Bloody Valentine, Cure, Slowdive… sonen més melangiosos que en els vuitanta perquè han abandonat la base rítmica tan marcada, també han arraconat el protagonisme del saxo… Creen paisatges forestals de tardor i de capvespres en habitacions de hotels rememorant en flash-back episodis emocionals.
El grup es dissolt. Pressions internes, pressions externes, i una mica cansats de no assolir (ni d’enfora) el reconeixement del que gaudirem en el passat. Els germans Butler inicien un nou projecte, “Love Split Love”, en una recerca cap a la modernitat i les sonoritats del moment que els revifin de vell nou cap a l’avantguarda musical. Publiquen dos treball “Love Spit Love” (1994) i “Trysome Eatone “(1997). Però irrefutablement, el seu moment ja havia passat, i inicien una travessia pel desert que els durà a 2001 a reflotar el vaixell “Psychedelic Furs“ per iniciar gires arreu del món on testimoniar la seva condició de grup de culte.
Publiquen en el 2001 un disc en directe ”Beautiful Chaos”, que inclou una sola nova cançó “Alive”. Tenen un nou èxit fent una versió dels Smiths (un altra banda de culte dels 80) de “How soon in now” que apareix a la capçalera d’ una sèrie americana estrenada a España amb el títol d’ “Embrujadas”. Al 2006 Richard Butler publica un disc en solitari. I aquest 2008 ens han visitat.
A l’escenari pujaren els germans Richard Butler (1956, vocalista) i Tim Butler (1958, baixista), acompanyats per la guitarra per un altra dels membres originals, John Aston (1957, guitarra), pel qui sembla que no passa el temps. Endemés, d’un mestre en el saxofon, Mars Williams, (en la banda des de “Mirror Moves”) que fou l’ànima del concert juntament amb l’entusiasme i l’alegria d’un Richard Burler per sempre jove dalt l’escenari. A més, d’un bateria i un teclista força efectius.
Fou un recital de la major part dels seus èxits dels vuitantes…”President Gas”, “Heaven”, “Love my way”, “Ghost in you” ,”Pretty in Pink”, “Imitiation of Christ”. Obviaren pràcticament els seus dos darrers discs editats a principis dels ´90, “Book of Days” i “Outside World”. I acabaren amb els bises “Forever Now”, “Heartbreak beat”, “Sister Europe” i “Dumb Waiter”.
Un concert esplèndid…Una gran banda que demostra que encara es mantenen en forma com les seves genials cançons dels anys vuitanta, tot i que amb alguna que altra incògnita com ara… Per què no fan cançons noves, per què no toquen cançons dels darrers discs del grup, i del projecte “Love Split Love” que se n’ha fet… En qualsevol cas quedà contestada la pregunta de si es possible envellir amb gràcia… La resposta… Demanar-ho a algun amic vostre de més de trenta anys que encara guarda els discs de vinil dels “Psychedelics Furs” en algun prestatge i dissabte passat anar a veure’ls.
Simó Reus
El primer que cridava l’atenció en relació al públic que es presentà a la ineludible cita, per tot amant dels sons “vuitantes”, era la mitjana d’edat, superior als trenta anys i pujant. Pràcticament no hi havia jovenalla. La qual cosa, ens pot venir a dir dues coses. Primera, que ja tenim una edat, o al menys, una certa edat (cosa que ja sabíem). Segona, que la joventut pròpiament dita, una, o bé, no coneixen els grups cabdals de l’anomenada època daurada del pop britànic dels primers ’80 (Smiths, Housemartins, Cure, Aztec Camera, Siouxie and the Banshees, Echo and the Bunnymen, New Order …) O bé, no es gasten 20 € per veure’ls tot que n’hagin sentit a parlar.
Els “Psycheledics Furs” es formen a Londres l’any 1977 al voltant de dos germans (Richard i Tim Butler). Recullen l’urgència del punk, el nihilisme del post-punk, l’arquitectura compositora del glam i les bombolles de la psicodèlia dels seixanta. Al principi, se’ls agermanarà amb els sons sinistres dels primers vuitantes, vora bandes amb pintallavis i estètica de cementiri com The Cure, Siouxie and The Banshees, Joy Division o Bauhaus. Una estètica visual més impostada que creïble envaeix la moda musical britànica, i per extensió a la resta del món, del 80 fins al 83.
En seu primer disc “Psychedelics Furs“ (1980), ja en una multinacional (CBS), és obscur, melodramàtic i hieràtic de pinzellades psicodèliques i deutor del primer David Bowie. Produït per Steve Lillywhite (famòs productor dels primers discs d’U2). Amb temes postpunk com “Fall”, “Pulse”, “Flowers”. Cançons obscures com “Susan’s strangre”, “Soap commercial”, “Wedding song”, “India”. I temés melòdics com “We love you”, “Sister europe”, “Imitation of crist”. Obté una repercussió immediata en la premsa i el públic del seu país.
A Espanya els receptors nacionals d’aquests sons que comencen a arribar d’Anglaterra seran els primers Radio Futura, Alaska y los Pegamoides, Parálisis Permanente…. Però poc després, els “Psychedelic” es decantaran per un pop més estàndard, vestit amb sons de l’època, de cadències rítmiques, d’èpica romàntica controlada, de flirtejos amb l’electrònica i d’elegància i posat impol·lut… tot i que mantenint l’atmosfera misteriosa i màgica dels principis.
Els segon treball discogràfic “Talk,Talk,Talk” (1981), és un disc de colors pop i de sabors additius. Tal vegada, la seva millor obra, amb temes con “All or nothing”, “Mr. Jones” i “No tears”, el grup envaeix les ràdios americanes amb “Pretty in Pink”, cançó que inspiraria al director de cine John Hughes per a fer un film del mateix nom al 1986.
Segueix el disc Forever Now (1982) on consoliden el seu so característic: cançó ampul·losa amplificada en teclats, guitarra imaginativa, saxó prominent i efectista, melodies encertades, obscuritat i lluentor, ràbia expressada amb intel·ligència. Destaquen temes com “Love my way”, “President gas”, “Forever now” i “Run and run”.
Un dels seus treball més aplaudits és “Mirror Moves” (1986) que compta amb una producció de l’època destinada a les llistes d’èxit (no de bades està produït per un del productors més sol·licitats dels anys 80 Keith Forsey- Simple Minds, Billy Idol-). Una cara A impressionant amb temes que es tornarien clàssics del grup: “The ghost in you”, “Heaven” i “Heartbeat”. I una cara B amb temes convincents com “My time”, “Alice’s house” i “High wire days”.
A l’any següent, surt “Midnight to midnight” (1987), un àlbum continuista del predecessor, si bé, amb temes menys redons i aconseguits. Amb una portada a la frontera de “l’hortera” o l’acceptable. Tot i així, hi ha cançons imponents com “Heartbreak beat” i “Angels don’t cry”, i altres perles com ara “All of the law”.
Assoleixen bones crítiques per part d’una premsa entusiasta i alhora gaudeixen d’un nombre considerable de seguidors. A Espanya tenen tan èxit com al seu propi país, i a principis dels vuitanta els “Psychedelics” compten a Espanya amb més seguidors que els propis “The Cure” (hi ha el mític concert a Barcelona de l’any 1987 on s’esgotaren les entrades que ho corroboren). I als EE.UU., el mercat més difícil per a las bandes angleses, els obre les portes… Podríem dir que és un cas insòlit on una banda anglesa és més ben considerada i compta amb més seguidors als EE.UU. que no pas en Anglaterra.
Després vendrà una època on la seva música no gaudeix del mateix status, tan de crítica com de seguidors, seran el final de la dècada dels 80 i el principi dels 90. Publiquen dos disc una mica irregulars ”Book of Days”(1989) i “World Outside” (1991).
”Book of Days” produït per David M. Allen. Un disc menys inspirat. Però amb una atmosfera molt propera a grups com The Cure, especialment en cançons com “Book of days” i “Parade”, i en general creen una densitat ambiental molt interessant i atractiva “Should god forget” i “House”. Hi ha una balada màgica “Torch”. Però també temes menors “Entertain me” i “I don’t mine”.
“World Outside” és un disc molt digne, produït pel genial Stephen Street (Smiths, New Order, Lloyd Cole, Stephen Duffy, Blur, Cranberries…) Tot i no ser “Mirror moves”, és un àlbum de cançons fantàstiques i tan meloses com “I get a room”, “Sometimes”, “There’s a world”, i temes amb força i lluentor com “In my head”, “Valentine”, “Until she comes”.
Els seus darrers discs agradaran a els seguidors de grups com Ride, Chaperhouse, My Bloody Valentine, Cure, Slowdive… sonen més melangiosos que en els vuitanta perquè han abandonat la base rítmica tan marcada, també han arraconat el protagonisme del saxo… Creen paisatges forestals de tardor i de capvespres en habitacions de hotels rememorant en flash-back episodis emocionals.
El grup es dissolt. Pressions internes, pressions externes, i una mica cansats de no assolir (ni d’enfora) el reconeixement del que gaudirem en el passat. Els germans Butler inicien un nou projecte, “Love Split Love”, en una recerca cap a la modernitat i les sonoritats del moment que els revifin de vell nou cap a l’avantguarda musical. Publiquen dos treball “Love Spit Love” (1994) i “Trysome Eatone “(1997). Però irrefutablement, el seu moment ja havia passat, i inicien una travessia pel desert que els durà a 2001 a reflotar el vaixell “Psychedelic Furs“ per iniciar gires arreu del món on testimoniar la seva condició de grup de culte.
Publiquen en el 2001 un disc en directe ”Beautiful Chaos”, que inclou una sola nova cançó “Alive”. Tenen un nou èxit fent una versió dels Smiths (un altra banda de culte dels 80) de “How soon in now” que apareix a la capçalera d’ una sèrie americana estrenada a España amb el títol d’ “Embrujadas”. Al 2006 Richard Butler publica un disc en solitari. I aquest 2008 ens han visitat.
A l’escenari pujaren els germans Richard Butler (1956, vocalista) i Tim Butler (1958, baixista), acompanyats per la guitarra per un altra dels membres originals, John Aston (1957, guitarra), pel qui sembla que no passa el temps. Endemés, d’un mestre en el saxofon, Mars Williams, (en la banda des de “Mirror Moves”) que fou l’ànima del concert juntament amb l’entusiasme i l’alegria d’un Richard Burler per sempre jove dalt l’escenari. A més, d’un bateria i un teclista força efectius.
Fou un recital de la major part dels seus èxits dels vuitantes…”President Gas”, “Heaven”, “Love my way”, “Ghost in you” ,”Pretty in Pink”, “Imitiation of Christ”. Obviaren pràcticament els seus dos darrers discs editats a principis dels ´90, “Book of Days” i “Outside World”. I acabaren amb els bises “Forever Now”, “Heartbreak beat”, “Sister Europe” i “Dumb Waiter”.
Un concert esplèndid…Una gran banda que demostra que encara es mantenen en forma com les seves genials cançons dels anys vuitanta, tot i que amb alguna que altra incògnita com ara… Per què no fan cançons noves, per què no toquen cançons dels darrers discs del grup, i del projecte “Love Split Love” que se n’ha fet… En qualsevol cas quedà contestada la pregunta de si es possible envellir amb gràcia… La resposta… Demanar-ho a algun amic vostre de més de trenta anys que encara guarda els discs de vinil dels “Psychedelics Furs” en algun prestatge i dissabte passat anar a veure’ls.
Simó Reus
