Ens situam a principis dels anys vuitanta al País Basc. Hi ha una greu crisis econòmico-social que es veu agregada per una situació altament conflictiva en relació al món violent i complex del terrorisme en aquelles terres. Pràcticament es l’única regió de l’Europa occidental on havent-hi un règim social-demòcratic reinstaurat la tensió social i política és tant asfixiant. Aleshores, veiem com el món juvenil musical de l’època crea una corrent on d’alguna manera convergeix la joventut més desencantada, nihilista i alhora combatent, se’l nomena “rock radical vasc”. A contracorrent de tot això, ens trobam uns jovenets de classe mitja alta que viuen a Sant Sebastià i que són uns enamorats del so primigeni de l’Elvis Presley i de la factoria Sun Records. La música per a ells és més un refugi i un món on crea noves realitats que no pas un artefacte per a combatre o descarregar obertament el descontentament social.
Mikel Erentxun (1965 veu i guitarra) conegut en el submón musical de la ciutat per ser el líder d’un conjunt anomenat “Los Aristogatos” es troba amb Diego Vasallo (1966, baixista i veus) que estava amb els “Dalton” i perfilen un projecte en comú. El grup s’anomenarà “Duncan Dhu” (DD), un nom força estrany (tot i que ara no mos ho sembli) que Mikel havia estret del llibre “Les aventures de David Balfour “ de Stevenson. La temàtica d’aquelles novel·les el captiva i reflectirà inevitablement l’estètica del grup i la temàtica de moltes de les lletres de les cançons… Un romanticisme emmarat de boira escocesa, de corsaris, de misterioses fades, de costes escarpades i de fred humit… la música serà acústica i d’aires rocanrol inspirats amb els primers Strays Cats. Per ocupar la bateria (de fet sols la caixa i un plat) arrepleguen a Juanra Vilés (1966, bateria) company de formació de Diego amb els “Dalton”. Els ducan tenen entre disset i divuit anyets.
Comencen els assatjos a casa dels pares de Diego i les primeres actuacions… Concerts on ja es perfila una posta en escena on Mikel aporta molt dinamisme amb la guitarra rítmica i una veu molt melòdica i afinada. Enregistren una maqueta en una ràdio de Sant Sebastià, i tot satisfets, se’n van cap a Madrid per presentar-se a diferents cases discogràfiques de la capital.
A principis dels vuitanta una explosió cultural i musical assoleix l’estat, especialment la capital (se l’anomenarà “la movida”) i fa possible l’aparició de petits segells discogràfics com Twins, Dro, Tic Tac, Victoria, etc. Els duncan proven en algunes oficines d’aquests segells a veure si els agrada la seva música… segurament les cintes que van deixant acaben a la paperera tan just surten de les oficines. Però al cap d’uns dies els criden i els comuniquen que un nou segell s’ha interessat en ells. El segell es diu Grabaciones Accidentales (GASA) ho formen Paco Trinidad (conegut productor) i Alfonso Pérez (bateria del grup “Esclarecidos”) i es recolzat pel segell Dro (el segell de Servando Carvallar, fundador dels “Aviador Dro”). A més a més, en el segell hi ha grups com “Décima Víctima” i “Derribos Arias”, i poc després, “La Dama se Esconde”. Els duncan estan entusiasmats.
En poc temps enregistren el seu primer disc, concretament un mini-lp, “Por Tierras Escocesas” (1985), amb el productor Paco Trinidad que alhora és l’amo del segell (GASA), i de bon principi les relacions entre ambdos no són fluides. La portada del disc és una fotografia que mostra els tres duncans amb abrics i dalt d’un penya-segat que tot i ser la costa basca (Hendaia) bé podrien ser a terres escoceses. Cançons com “Casablanca” i “Fin del amor” s’aguanten en l’esquelet, gaire bé no hi ha arranjaments.
El so del disc és més de maqueta que altre cosa tot i la producció del Paco Trinidad. El segell no té gaires mitjans i per tant l’enregistrament és força modest. Tot i així, rebem molt bones crítiques de la premsa i les vendes del disc arriben a 6.000 còpies, que resulta tot un èxit tenint en compte que són pràcticament desconeguts i contem amb molt pocs mitjans de promoció per part de GASA.
Els tres components estan estudiant carreres a la universitat (arquitectura, història…) i han de compaginar la seva afecció a la música amb els estudis. Comença una activitat important de concerts que fa que se n’adonin que el món de les actuacions i continuar amb el dia a dia estudiantil és complicat. Un cap de setmana Juanra es nega a fer dos bolos (actuacions) perquè en comença a estar una mica fart. Al final els altres el convencen. Primer, actuen a una discoteca on no hi ha ni 20 persones, i han d’esperar més de dues hores per a cobrar, al final, els entreguen un xec. Després han de tocar en una sala de festes amb altra gent, i, en arribar no hi ha lloc a l’escenari ocupat pels estris dels altres… Els diuen que montin i toquin a baix de l’escenari i ells es neguen, s’ha de suspendre l’actuació i la gent del poble els increpa… De resultes que el xec que els entreguen és una borda falsificació… Així és el món de la música.
Així les coses, la capacitat compositora del grup no s’atura i Mikel composa “No puedo evitar pensar en ti”, i Diego, “Cien gaviotas” i “Esos ojos negros” entre d’altres. GASA veient el potencial de les cançons del nou repertori del DD aposta pel grup i enregistren un nou disc amb més mitjans que l’anterior. Torna a produir el disc Paco Trinidad i els dóna força canya en quan a que no saben tocar gaire bé, la qual cosa minva les il·lusions del grup. Tot i que no eren virtuosos, la seva música sempre apostava per la senzillesa i la naturalitat, sense floridures i basava el seu atractiu amb unes melodies acurades i harmonioses. Clar que eren molt joves i es deixen influir massa per qui es suposa que en saben més. Una de les concessions que hagueren de fer va ser que bona part de les bateries de les cançons les enregistria un músic de sessió.
Cançons com “Sueño escocés” recrea la temàtica i estètica del primer mini-lp, però ara la sonoritat i les lletres han donat un salt qualitatiu important. “Un jardín de rosas” és una adaptació genial d’un tema popular del folk americà. “Cien gaviotas” parlen de l’ambient opressiu i gris de la seva ciutat (Donosti), de la frustració i la solitud. “Esos ojos negros”, “No puedo evitar pensar en ti” es submergeixen en un romanticisme fantasiós… Utilitzen referències del cinema i de la literatura en bona part de les cançons del disc.
Aquests segon disc, titulat “Canciones”, surt al 1986 i de mica en mica va arribant al públic. Ningú es podia imaginar que el disc arribes a les 50.000 còpies venudes, i la cosa continuava pujant. La petita discogràfica GASA està encantada. Les actuacions es multipliquen i les entrevistes pels mitjans de comunicació estatals es disparen. Juanra, el bateria, tot i no participar en la tasca compositora, el compositor més prolífic resultar ser el baixista, és una mica el relacions públiques del grup. El disc arriba a disc de platí, s’arriben a vendre 200.000 exemplars i gairebé tothom en sent parlar. Els joves músics porten força bé l’esclat populós de la seva música, i segueixen tocant de peus a terra fins al punt de fer concerts només els caps de setmanes perquè entre setmana van a classe a la universitat com qualsevol altre jove de la seva edat.
Tot i provenir els DD d’un segell petit i independent i fent cançons senzilles i casolanes al seu aire, allunyades de les corrents musicals que pegaven en l’època, dels grans estudis i de les grans discogràfiques van convertir-se en un fenomen mediàtic i amb una legió de fans adolescents que els adoraven.
Assolit l’èxit es posen en un nou disc. Degut a l’èxit fulgurant i a les ventes disparades, de nou es posen a les ordres del productor Paco Trinidad, qui creu que cal fer un disc amb una superproducció implacable on els membres del grup li fan nosa. El productor pretén enregistrar el disc amb músics d’estudi, tot i respectant les cançons composades pels DD. Un fet tan insòlit com aquest fa merma en els joves i els crea un complexe d’inferioritat com intèrprets prou important. Comencen a apareixia esquerdes en l’interior del grup. Tots els instruments els graven músics professionals i ells només posen ses veus. A més, Paco Trinidad té el poc gust de quan Juanra li porta un disc de l’Elvis Presley perquè vol un so de caixa igual al del rei, sec i primitiu, rotllo soulero i funkie, es posa colèric i els diu que si volen sonar tan cutres no cal un estudi tan bo. El clima està molt enrarit i els duncan gaire bé no apareixen per l’estudi de gravació.
El disc “El grito en el tiempo” (1987) surt al mercat i és èxit absolut. La duncamania s’estén per tot arreu. Curiosament el disc que menys agrada al grup és el més venut. Es superen les vendes de l’anterior, i DD arriba al màxim de popularitat. Cançons compostes per Mikel i Diego com “En algun lugar”, amb un so diferent de l’habitual, i “Una calle de Paris”, melangiosa i contagiosa són l’ànima del disc.
Cançons senzilles, música no afectada, romanticisme i certa alienació confabulen per convertir el grup en tot un referent de la música cantada en castellà.
Surt un disc de cares B i cançons aparegudes en recopilatoris, “Grabaciones Olvidadas” (1989).
Les relacions entre els membres de DD són complexes i acabaran en la baixa del bateria, Juanra. Pràcticament treuen el bateria del grup, la qual cosa ocasionarà disputes important i judicis de per mig. A partir d’ara DD seran un duo.
Apareix “Autobiografia” (1989) on la maduresa, tan a nivell musical com a personal, és indiscutible. Un doble disc de 30 cançons que per molts és el millor dels DD. Obté molt bones crítiques a més d’una nominació als grammy. Cançons genials com “Palabras sin nombre”, “Entre salitre y sudor”, “Rosas en agua”, “Rozando la eternidad”… Diego s’estrena com a vocalista en temes com “Rosa gris” i “La casa del enterrador”. Amb tot, hi ha alguns temes inferios. El doble disc es produït per Colin Fairley i enregistrat a Londres.
Diego Vasallo, primer, i després Mikel Erentxun, començaran les seves carreres en solitari. Malgrat tot, DD continuarà endavant. Diego, baix el pseudònim de “Cabaret Pop” treu el seu primer disc. Cabaret Pop es decanta per la música electrònica mesclada amb pop d’autor. Té una producció modesta i sembla que les millors composicions les factura per DD. El disc no té l’acollida dels disc del DD.
Al 1992 amb “Supernova” intenten donar un gir a la seva musica, sonoritats més elèctrics i ritmes de ball omplen moltes cançons. Temes rodons com “La casa azul”, “Mundo de cristal” i “Rose”. El disc no té massa bona acollida, i per primera vegada decauen les vendes. A l’exposició internacional de Sevilla actuen davant 120.000 persones en un concert inoblidable.
Mikel treu el seu primer disc en solitari, “Naufragios”, que a diferència del disc de Diego, sona molt brillant i fresc, recull el so britànic de l’època, amb influències de The Smiths i Aztec Camera. És enregistrat a Londres i produït per Colin Fairley. Es venen més de 250.000 exemplars. Per altra banda, Diego, treu un segon disc, “Realidad Virtual de Rock'n'Roll” que amb la cançó “Juegos de amor” arriba a disc d’or.
Per aquestes dates, principis dels noranta, el segell discogràfic del DD (GASA) que anys abans s’havia ajuntat amb altres segells, Dro i Tres Cipreses, degut a que el món empresarial discogràfic les estava passant magres, finalment es absorbit per la multinacional Warner. Podríem dir que es tanca definitivament una era, la dels enyorats vuitantes, per donar pas a una altra manera de fer ses coses una mica massa seria i professionalitzada. El final de la innocència dels que podríem dir eren els joves de la transició.
Al 1994 s'ajunten els dos amics de nou, i surt, “Piedras”, produït per Colin Fairley, on tornen al seu so característic amb temes com “A tientas”, “Capricornio”, “A tu lado”.... En 1995 celebren el seu dècim aniversari, amb un disc en directe, envoltats d’ amics, a Donosti en el "Teatro Victoria Eugenia".
Tan Mikel com Diego es concentren en les seves carreres particulars: Mikel publica “El abrazo del erizo” (1995) ,“Acróbatas” (1998) i “Te dejas ver” (2000) . Diego, per la seva banda, “Diego Vasallo y el Cabaret Pop” (1995), “Criaturas” (1997) i “Canciones de amor desafinado” (2000).
Semblava que els DD s’havien separat degut al fet de què cada un dels seus membres estava capficat amb els seus projectes personals. Però, de nou, es tornen ajuntar els DD i apareix un disc exquisit, anomenat “Crepúsculo” (2001) ( amb portada de exquisita de Javier Aramburu) amb peces d’una emotivitat i aparent simplicitat que enamoren. ”Nada”, “Siempre”, “Tu” i “Y es que el amor”… Talment un tractat a l’amor en majúscules amb una senzillesa i elegància imponent. El disc, produït per Suso Saíz, passa una mica desapercebut però sens dubta és el millor dels acomiadaments possibles. Sí, definitivament els DD posen punt i final al projecte que es posa en marxa en el 1984 com una sortida a les inquietuds musicals i creatives… i acaba amb dos membres consolidats com a grans artistes (tot i que la figura de Diego Vasallo encara no se la valora com pertocaria) i encara en actiu. És el meu disc preferit dels DD.
Mikel a tret “Ciudades de paso” (2003) i “El corredor de la suerte” (2006). Les cançons de Mikel són hereves dels DD tot i que amb matisos. S’entremesclen sons acústics amb elèctrics sempre emmarats de melodies perfectes i frescor compositora, combina cançons amb molta dosis d’energia amb temps mitjos i balades delicioses.
D’altra banda, Diego a tret “Cuaderno de pétalos de elefante” (2002), “Los abismos cotidianos” (2005) i “Las huellas borradas” (2006). La seva música ja no és techno-pop com en els seus primers treballs sinó música melangiosa i poètica predominantment balades tristes i lletres intimistes.
Juanra Viles va fer un intent musical (“Emirra” que fou completament ignorat) abans de dedicar-se a altres qüestions i llicenciar-se en Geografia i Història i en Dret. En l’actualitat treballa a Bankoa-crédit Agricole i ha publicat un llibre sobre els primers anys del grup “Duncan Dhu. Crònica de un éxito 1984/89” (Ed. Fundación de Autor 2006)
Simó Reus
