Esclarecidos: classicisme d'avantguarda

Estam en el llunyà 1980, un de tants grups que sorgeixen amb l'explosió musical, cultural, "ideològica" i creativa del postfranquisme ("la Movida"), es diuen, en uns primers moments, "Guapito de Cara y los Esclarecidos". Poc després, ja es diran "Esclarecidos", nom molt més idoni pel tipus de sonoritats pels qual seran coneguts: cadències melòdiques, aroma classicista (pop, jazzie, bossa), so elegant, i per què no, una mica sofisticat.
En xerrar de grups que es conformen en els anys vuitanta i que perduraran en els norantes (els menys), i fins i tot, en els dos mil (amb coses a dir, poquets), se’m ve al cap, la dicotomia en què es classificaven els grups en aquells dies.
Bàsicament hi havia dos bàndols, per una banda, els innovadors, rupturistes, provocadors i transgressors (per entrende’ns, els “guais”, com eren Derribos Arias, Siniestro Total, Kaka de Luxe, Gutamato Ye-Ye, Los Nikis, Ejecutivos Agresivos, Aviador Dro, Polanki i el Ardor…) i d’altra, els anomenats “babosos”, més conservadors i tradicionals en les formes musicals, escorats cap a sonoritats més pop, i més defenestrats per certs sectors de la crítica i pels afeccionats a la música (Nacha Pop, Mamá, Los Secretos, La Mode, Mermelada, Pop-Decó/Paraiso, Los Modelos …) Els segons, acapararen molt més l’atenció del gran públic, i amb el pas del temps se’ls ha reconegut la seva important contribució… En fi, qui no té gravat en la memòria cançons com “La chica de ayer”, “Déjame”, “Para ti” o “Bailando”.
A banda de qualsevol enfrontament o rivalitat entre ambdós bàndols que d’alguna manera es va intentar vendre, els grups i cançons interessants despuntaren, amb més o menys reconeixement popular, en bandes com Alaska y los Pegamoides, Radio Futura, Gabinete Caligari, Loquillo, Los Pistones, Alaska y Dinarama, Golpes Bajos, Rubi y los Casinos, Kiki d’Aki, Décima Víctima, Farmacia de Guardia, Los Bólidos, Farenheit 451, Los Zombies, Las Chinas, Tótem, Alphaville …
No se sap molt bé perquè, però els “babosos” amb el temps es feren molt populars, i els més “autèntics” s’anaren quedant pel camí… Tal vegada, un cop passada l’explosió de colors i disbauxes, els sons més clàssics i continuistes els ajudaren a travessar llargs períodes de temps sense quedar del tot obsolets.

Esclarecidos a la Plaça de Toros d'Alcudia

En el cas d’ “Esclarecidos”, que d’alguna manera, tenien un peu en cada bàndol… la cosa anà de la següent manera… És un plaer escriure al voltant d’un dels millors grups, al menys, un dels més elegants i personals, sorgits en els darrers vint-i-set anys.
Tot i estar entre els més avantguardistes i “nuevaoleros” del Madrid del 1981 els “Esclarecidos” mai apareixen entre els grups destacats (pel factors que siguin, no necessàriament els musicals) de l’època de “la Movida”… Curiosament, contaven en aquells dies amb bona part dels ingredients que caracteritzava a bona part del grups de “la Movida”: estètica postmoderna; amb colors llampants i pentinats agosarats (tot i que no semblen una tribu de sioux de carnestoltes com Alaska y los Pegamoides); cançons cantades en castellà de cultura urbana; dosis d’ hedonisme; escapisme i àcida ironia, a més, no tocaven massa malament… Cosa que no era el comú denominador de l’època (tret de Los Secretos, Nacha Pop i algun que altra), i a més a més, eren de Madrid.
A ells, se’ls va etiquetar en un altre apartat, o al menys, se’ls recorda (tot i que no gaire) per altres coses, com a un grup amb estil i elegant, amb cert posat seriós i madur…I per cert sector d’afeccionats com a, simplement, un grup per a “pijos-progres”. I ells, no poques vegades, intentaren sortir d’aquests patrons que no es corresponien del tot amb el seu tarannà.
El grup ho formen un grapat de personatge una mica curiosos, com ara tres arquitectes i un economista, un matrimoni, i una parella de germans.
Als inicis són Cristina Lliso (veu), Alfonso Pérez (bateria i lletres), Nacho Lliso (saxofon), Coyan Manzano (baix) i Fernando Mata (guitarra). Degut al fet que cap segell discogràfic s’interesa per ells, deixeden crear un segell propi amb gent del grup “Décima Víctima”. El segell es diu “Grabaciones Accidentales S.A.” (G.A.S.A) i arribarà, amb el temps, a ser el segell de capital espanyol amb més força durant bona part dels anys noranta. La primera referència de GASA serà un single dels “Décima Víctima”, la segona ja serà el seu primer single “Música para convenios colectivos” (1982). Poc després, dos singles de noms estranys “Pánico en la convención de farmacéuticos” i “El silencio de los cisnes”.
A l’any següent publiquen el seu primer mini-lp “Esclarecidos”(1983) de 7 temes. Produït per Paco Trinidad, que més envant entrarà a formar part del grup. Són cançons molt “nuevaoleres”, de ritmes sincopats, melodies ràpides, lletres simplistes i avantguardistes. Destaquen cançons com “Los elefantes”, “Manila girls” i “Emoción en el canódromo”.
El fet de no dependre per viure de la música farà que facin les coses lentament i quan realment els hi vengui de gus. Això farà que es desmarquin molt aviat de les corrents musicals del moment… Tot i que en el primer disc, “Esclarecidos2” (1985), produït per Paco Trinidad, encara es noten força les influències new wave que miren de reüll a Talking Heads, Elvis Costello i Blondie. La elegància de “Recorrerá su piel”, “Miles, Miles, Miles” (homenatje a Miles Davis) i “En plan velas”. Nuevaoleros com “Pipeline”, “Milu”, “Bajo la nieve”. Rock’and’roll de “Saxofón night club”. Sons de salsa i mambo “El dormía en un fotomatón”. El classicisme de “Dos españolas solas” i “Los pies fríos”. I una de les seves primeres grans cançons, “Arponera” (“yo quiero ser arponera/ y pescar tus pensamientos”), on s’inicien en les balades d’arquitectura pop majestuosa, de bellesa clàssica, de màgia emotiva i íntima, que serà el seu tret distintiu.
Si bé, en el grup es poden fer les coses com es vulguin i quan es vulgui, i si no hi ha resposta del públic, tan se val, en el segell la cosa és diferent. Així, en publicar el primer disc del “Derribos Arribas” es fan més còpies de les que la mesura disposava, juntament amb la bancarrota de la seva distribuïdora, fa que GASA estigui a punt de desaparèixer. El segell és renova, ja no serà una comuna, sinó una empresa discogràfica, que lluitarà per mantenir-se en la seva activitat i per generar uns determinats rendiments econòmics amb totes les servituds i limitacions que això comporta.

Cristina Lliso cantant pel públic mallorquí

En “Por Amor al Comercio” (1987), el tercer disc, també produït per Paco Trinidad, ja perfilen un estil molt propi i personal. Tocs jazzies “Señorita, por favor” i “Unas congas y un café”, però amb sons encara nuevaoleros com “Camina deprisa” i “Apostar” (cançó que té un clip força kitsch). Temes genials com “Un agujero en el cielo” (“nunca vuelvas a pensar/ que lo nuestro no tiene solución”), “Los buitres” ("yo sé lo que es una casa vacía en días como hoy,/ beber sola y tener ganas de llorar/ yo sé lo que es una canción triste en días como hoy,/ pasear sola y no tener dónde mirar"). I una de les seves millors cançons, “Por amor al comercio” amb una lletra d’amor deliciosa i allunyada de clissés i una interpretació que és capaç de capbussar-te molt endins. Paco Trinidad entrà a formar part del grup. Una curiositat és que en aquest disc surt en portada una foto de la cantant, Cristina Lliso, cosa que no passà ni passarà en els altres discs, normalment ocupen l’espai dibuixos o il·lustracions. En la reedició en Cd hi ha dues cançons més ( cares b) que són “El periódico” i “Estás acabado”.
En el següent treball, “De Espaldas a Ti” (1989), produït per Gonzalo Lasheras, s’instal·len en un classicisme envejable. Melodies reposades, suaus, càlides, plàcides, de vellut. Temes plàcids i reposats com “Dos sorpresas”, “¿Por qué?”, “Las hormigas” on parlen del món de la música (“No tengo ningún interés en pasar a la leyenda/ ni en morder las flores mientras hago el amor/ No tengo ningún interés en oír cómo hablan de mí /sólo quiero hacer una excursión a tu corazón”). Aromes de mestissatge i arrels “La abundancia” i “Muérdeme la espalda”. Melodies exquisides “Una sorpresa”, “El club de los inocentes” i “Cita en Igueldo” (dedicada a Donosti).
Surten del grup Paco Trinidad (productor i multi instrumentista) i Alfonso Pérez (bateria i marit de Cristina Lliso) que deixa la bateria, tot i que continuarà firmant les lletres de les cançons per dedicar-se de ple a dirigir GASA.
Fins el 1992 no surt, “Rojo”(1992), produït per Gonzalo Lasheras de nou, que seria una continuació dels dos discs anteriors. Amb un to encara més marcat de tarda de fred auna càlida habitació, de cafè a glopets i records emotius a un àlbum de fotos imaginari, de postal de tardor des de Suïssa. Música elegant i sofisticada “La cena”, “El tren azul”, “Noche de hiedra”, “Soledad ,“La historia del que se fue”(“dímelo despacio/ dímelo al oído/cuál es la más curva/ de todas las rectas”). La cançó que sobresurt es “No hay nada como tu (soberbia)” (“si te quieres ir/ yo no se que haré/ me cendaré el corazón/ espero que el parador no cierre los invierno”). En la darrera cançó, “Todos mienten”, fan molt de soroll, és una manera de dir, mirau que també sabem fer quelcom més que cadències sofisticades i melangioses, tu. Surt del grup un dels fundadors Fernando Mata (guitarra) que poc després moriria.
Surt un recopilatori dels primers 12 anys del grup, “Un agujero en el cielo” (1993), on hi ha una versió de “A flúor” del “Derribos Arias” que va sortir en un disc recopilatori en ajuda del seu carismàtic cantant, Poch, que patia una greu malaltia. Una deliciosa versió de “Heaven” dels Talking Heads, anomenada “Cielo” que, a més d’un ens va enganxar a “Esclarecidos”. I es recupera un tema de la seva primera maqueta, “Los papeles”. El disc el dediquen al primer Esclarecido (Fernando Mata).
No podria afirmar quantes vegades els Esclarecidos van tocar per Mallorca (segurament molt poques, no es caracteritzaven precisament per fer concerts, de fet, tocaven molt poc en directe), el cas és que a la gira de presentació de Dragón Negro, els vaig veure actuar a Alcúdia, fent de grup teloner, en fi, facturant un directe imponent, amb músics deliciosos i una musicalitat, humilitat i poesia molt poc freqüents en els escenaris de per aquí.
Dragon Negro (1994), penúltim episodi, a la fi produït per seu gran amic Suso Saiz que és considerat un esclarecido més, podria considerar-se la seva obra més rodona, màgica, íntegra, especial, si no vas alerta i l’escoltes amb els ulls clucs t’acarona suaument. Tal vegada, sols es podria retreure una producció una mica excessiva i alguns arranjaments (percussions, teclats, solos de guitarra) que amb el pas del temps denoten en excés la data del seu enregistrament.
Les lletres són aparentment senzilles, com sempre, però arriben a fotografiar les petites quotidianitats, les grans preguntes, les tribulacions de cors enredats, la solitud, la finitud, l’amor amb una precisió i enquadre en blanc i negre que escarrufen. “Poemas 19 y 27” musicalment un homenatge als Beatles del Stg Pepper’s. “La mala rosa” de nou amb lletra del músic maleït Javier P. Corcobado, una balada al voltant d’una femme fatale. Temes deliciosos de cadències típicament esclarecidos: “No quiero” (“tengo un ruido en la cabeza/que no me deja escuchar/ otra cosa que no seas tú/ y es que no quiero cambiar no puedo/ no quiero ser otra frase más”); “El detalle” (“me gusta huir de la cotidiano/ sentir que nunca vas a cambiar/ en un hotel provisional); “Hay” (hay torpes que se estafan/ a sí mismos mientras creen/ que te engañan a ti”); “Y subimos” (“y seguimos bajando a la cueva/ con la ilusión de encontrar/ un lago blanco”); “Arriba y abajo” (“el otro día estuve abajo/ y realmente no es tan malo/ el otro día estuve arriba/ y realmente no es tan bueno”). Temes originals i diferents “La postal”, “Ciento diez veces once”, “Instru-mental”. Acaben amb “Avestruz” amb aire jazzy i nuevaola (“tu eres mi tormenta/ de otoño, verano, que más da/ tu crees que estoy en una nube/ y que parezco un avestruz / esperas que yo baje / y yo no espero nada / las nubes nunca paran”)
En el darrer disc, “La fuerza de los débiles” (1996), produït per Suso Saíz, el grup dóna un cop de timó i canvien força el so del grup. Recullen les influències de les corrents internacionals del moment que van des de l’anomenat trip-hop que arriba via Bristol (Portishead, Massive Attack, Tricky), el post-rock americà (Tortoise, Lamchop) i l’electrònica moderna de gent com Everything But the Girl o Björk. Aposten per vestir amb roba actual la seva particular forma de caminar en la música.
És un disc irregular. Molt allunyat del seu classicisme pop, tret de temes com “Estoy esperando a mi amor”, “El sabor de su aire” o “En algún desierto”. Es tracta d’un treball que necessita de més de dues voltes per captar-te l’atenció. “Muertos” i “Plaza Callao” recorda a les cadències cinematogràfiques dels Portisheads vestits per a una gala de mitjanit. “En medio del reriro” és pop experimental. “Atándome” versió de “I´ll come running” del rei de la música ambiental Brian Eno del 1975. Brillants com “Un instante” (“déjame tenerte un instante / que escriba un libro en un segundo / o que mientras cierres los ojos / te diga mil veces te quiero”).
En qualsevol cas, no és un disc fàcil i sincerament és el disc del grup que menys he escoltat. En ocasions si no fos per la veu de Cristina Lliso es fa difícil sabre que són ells.
Al 1997 el grup dóna per finiquitat el projecte inaugurat en l’explosiu Madrid dels vuitanta amb un doble cd de remescles electròniques de les cançons que formen part del seu últim disc “La fuerza de los débiles”. El treball és titula “5658” (1997) que fou el número de dies que transcorregueren des del primer concert fins al darrer. Les remescles corren a càrrec de gent com Fangoria, Dj Pez, Vanguard, Corcobado… Convertint les seves cançons en sonoritats del moment: drum´n´bass, techno-house, acid jazz, eurobeat…
Podem dir que el cercle es tanca. Aquell mateix grup que el 1980 forma part de la música del moment i contribueix junt amb d’altres al seu naixement i eclosió, al 1997 (17 anys després) continua amb la mateixa filosofia, apostant pel present i absorbent, gaudint i transmetent vida, passió i entusiasme…
Incomprensiblement no arribaren mai al gran públic, i quan s’acostaren a les tendències més actuals foren incompresos inclòs pels seus seguidors habituals. Segurament algun dia se’ls reconeixerà com caldria i es farà evident la seva importància en el pop més llustrós, personal, creatiu i sensible d’aquestes contrades.
Al 1998 es posa en funcionament un nou projecte anomenat simplement “Lliso”, és un duet format per Cristina Lliso i Suso Saíz. Les sonoritats de “La fuerza de los débiles” continuen en aquest projecte però remarcant la tendència transgressora, agosarada e innovadora. No hi queden restes dels Esclarecidos clàssics. Hi ha rock modernista, loops i sampletjats, i molta imaginació en la composició o descomposició de les cançons. El projecte passà força desapercebut com bona part de la seva discografia en l’actualitat.



Simó Reus
Fotos Pep Ramis